La lluna segueix les passes d'un camí que crèiem acabat quan el nostre subconscient creia acabat el camí que porta del cel a l'infern un cop el darrer era només fum, però la realitat, com sempre, no és l'esperada, és una realitat fosca il·luminada per una sola i ínfima lluna.
La lluna... eterna divinitat astral que és visible per a tothom quan més a la penombra ens trobem, és l'única que ens comprèn quan caminem pels camins de l'oblit i no trobem la llum que necessitem en la foscor. Però aquesta addicció és dolenta. Aleshores, seguint el camí de la vida, no deixo escapar la lluna de la meva vida o deixo que aquesta jugui amb les estrelles i oblidar-te? El nostre cap ens ajuda a decidir moltes coses que després el cor mai pot esborrar.